LA MATANZA LA MATANZA. S’án levantau mu templanu él i su mugel i á hechu una chosca pa hazel el café i tenel güenas brassas pa calental l’agua, p’asal i pa cozel. Antiel, pola nochi, a tós á avisau, ermanus, vezinus i a sus cuñaus: —Passau matamus i vengu a avisal-vus por si querís dil a echal una manu. A essu del alva va llegandu genti i pa entral en calol no ai cosa mejol que un güen lingotazu d’aguardienti. —Güenu, vamus a pol guarru al tinau, pos allí ena zahurda, comu un rei, el hoíu, s’á criau. Pesava seis quilus quandu lo merqué i lo truxi en vilu dendi en cá Miguel que con otros quatru, tenía pa vendel. Unas quinzi arrobas á puestu nun añu i yo creu seguru que, al menus pa ogañu, pa tola familia mos va a dal el apañu. —Vaya bichu güenu! I qué l’ás echau? —Á comíu de tó: Chícharis, avena, havas i algunus salvaus i güenus bervajus hechus con boruju i harina de cevá i lo que nel campu con muchu trebaju, le púi arrebañal. I a última ora s’á envereau quintal i mediu de bellotas que yo tenía en el doblau. En casa la Teresa tá á apreparau: los bañus, las artessas avíus, calderus, picas i las mesas. Gruñendu i bien atau train el guarru que tendrá que hazel frenti al cuchifarru del tíu Vicenti que en estu de matal es más que sabiu i mu eficienti. Endispués de matá-lu i chorrascá-lu lo esquartizan i dende essi momentu, tol mundu en casa, se moviliza. La manija la lleva la tía Fernanda que, juntu con Teresa, son las que mandan i tós están mu atentus alo que palran: —Vusostras dos al albañal, que allí, el vientri con agua ai que laval i las tripas, mu prestu, desentrijal. —Tíu Vicenti, los tocinus los quieru assín d’anchus, i señala tres deus que será el canchu. I los uessus no me los dexi mu escarnaus que no quieru pucherus eslavaçaus. I assín, con el tocinu i la morcilla van bien cundíus que es comu le gustan a mi maríu. —I tú, Flugenciu, hazis las migas i assas las magras i saca, d’essi tintorru dela pitarra, paque tol mundu beba, ocho o dies jarras. —A essus jamonis, endispués de escurrí-lus, echa-li sal, no sea que se vayan a estropeal. —I conos lomus? Los lomus i las costillas… Pos adobá-lus que, quandu tó termini, ai que colgá-lus. Assín que essu…. I no t’olvíis delas cortezas ni delos uessus. —Que no tien trinchina!— grita Juan Manuel, que á díu cona carni a reconocel al veterinariu, el güen Don José. —Qué está güenu el guarru? Pos tós a comel! Endispués delas migas, cona andorga llena, la corrobla sigui con su faena: unus echan los guisus otrus los massan i el tíu Juan «el Biscu», que es el más vieju, va picandu los uessus palos mondejus. —Tenei cudiau i echai una poca de sal, que estén sabrosas que no ai cosa peol, que la cecina escassa en pimienta i encima sossa. En estu alguien dizi: —Assai el morru polos muchachinus, tamién la quexá i el rabinu. Que se vayan con essu paí a jugal i mos dexin tranquilas de trabajal. I acontina: unas llenandu, otras atandu i otru, cona horquilla, ena enramá, lo va colgandu. I mentras tantu, corrin las risas, chistis i bromas i la genti, con guasa, mu bien lo toman: —Velaí essi, Mía tú que ésta…. No cabi dúa: Es una fiesta! I al final está compreta la obra d’arti que causa sensación en cualquiel parti: Quandu miras parriba i ves colgaus los chorizus, los uessus, los salchichonis, las morcillas, cortezas i los morconis, se llenan d’alegría los coraçonis. La genti se despíi: —Que con salú se coma. —Mu agraecía. —De ná, María Teresa, i hata la mía! Qué grandi era el día dela matanza, quandu tós s’ajuntavan con ilusión, con alegría i confiança. Quasi una liturgia o como un ritu, pos pa mí essu era quandu era chicu. I daí essi dichu que ai en mi puebru: «Ai tres días nel añu que reluzin más que’l sol, LA MATANZA, la capea, i el día del estrujón». |