Riudarenes - Girona

En aquella comarca hi havia una masia, i molt a prop de la masia un escorxador industrial de porcs, amb permís de l'alcalde que més tard van censurar. A la masia només tenien un porc, o més ben dit una porca: la Lluïsa. A la gent de la casa li anava l’humor negre: cada cop que arribava un carregament de porcs treien la Lluïsa del corral, l’agafaven per les orelles i la duien a la vista dels porcs que entraven en filera, per una mena de tub metàl·lic: “Mira, mira, Lluïsa, t’agradaria fer una volteta amb ells?” o “Au, dona, vés a fer amics, que estàs molt soleta”. Coses així.

De tant en tant la inseminaven, paria uns quants porquets i era molt feliç experimentant la joia de la maternitat. D’acord, quan els porquets tenien dos o tres mesos desapareixien misteriosament, i la Lluïsa no els tornava a veure mai més, però en fi, ja diuen que la felicitat mai no és completa.

De l’època de les tòfones fracassades la Lluïsa en va heretar una nova llibertat. Al matí li obrien la porta del corral i la deixaven anar, perquè s’alimentés pel bosc. Era una porca llesta i sempre tornava a dormir sota sostre.

Un vespre la Lluïsa no tornava. La gent de la masia va estranyar-se. Per aquella època tenia sis gorrinets, i la Lluïsa sempre va ser molt diligent criant-los. On era la Lluïsa? Tota la família va sortir fent crits, “Lluïsa, Lluïsa!”. I aleshores van veure una escena terrorífica: la Lluïsa, grunyint de por i corrent esbojarrada, i rere seu dos treballadors de l’escorxador, perseguint-la. Els homes anaven vestits amb una granota vermella i duien uns bastons molt llargs, amb un llaç a la punta. Amb aquells llaços la van pescar pel coll i ja se l’enduien cap a l’escorxador. “Eh, eh! –van cridar els de la masia–, aquesta porca és nostra!”. Però els de l’escorxador van negar-ho: un porc s’havia escapat de l’escorxador; sens dubte era aquell i pensaven dur-lo al sacrifici. L’estira-i-arronsa va pujar de to. Els de la masia eren sis, comptant nens i vells, però els de l’escorxador duien uniforme, i quan algú du uniforme, encara que sigui una merdeta de granota vermella, es creu molt poderós.

Un senyor que casualment passava per allà va aturar el cotxe, i es va afegir al bàndol de la masia. (Devia estar molt avorrit.) La qüestió és que aquell senyor va aportar arguments d’allò més raonables.

Com estaven tan segurs els de l’escorxador que aquell porc era el seu? En un terreny tan fracturat, no l’havien perdut de vista ni un moment, confonent-lo? Mentre el senyor de Barcelona feia servir aquests principis tan racionals, el pagès va aprofitar-ho per anar a casa i tornar amb una escopeta de dos canons. (La gent no ho sap, però a les comarques catalanes hi ha més armes que als Estats de Montana, Missouri i Alabama junts.) “Aquesta porca és nostra –va cridar l’home–, i s’ha acabat el bròquil”. Però allò seria vèncer sense convèncer, i el senyor de Barcelona, que era molt civilitzat, va proposar de fer una prova empírica: si la porca realment era de la masia només calia dur-la al seu corral, i ja es veuria.

I la va encertar. Perquè quan tots plegats, la gent de la masia, el senyor de Barcelona, els treballadors de l’escorxador i la porca van ser-hi, es va viure una estampa de reconciliació familiar que hauria entendrit Fu-Manxú: en veure els gorrinets, la porca es va deixar caure de costat, i els sis gorrinets van anar-hi a mamar. Ooooh! (I molt llesta, ella!)

Els nostres afectes. El dipòsit dels nostres afectes. Què és, en veritat, allò que estimem i, sobretot, per què ho estimem? Fins aquell dia per a la gent de la masia la Lluïsa no era gaire més que una llonganissa amb potes. Però el fet de patir un segrest violent, una abducció injusta, va incorporar-la per sempre més al nucli familiar. Vés a saber; potser l’amor, en el fons, només és això: un mecanisme que s’activa quan menys ens ho esperem. Tant és a qui el dirigim; la seva identitat real, sigui humana o bestial. Això sí: quin mecanisme tan poderós.

La porca rescatada va viure molts anys, moltíssims. Com si aquell ensurt mortal l’hagués rejovenit. (I qui tindria valor de sacrificar-la, després d’allò?) Deia al principi que aquesta història me la va explicar un taxista. Havia viscut el cas perquè era un dels nens de la masia. Deu anys després de tot plegat passejava pels voltants de la casa, aquell terreny tan fracturat. Va caure a un sot profund i amagat, i es va trencar un turmell. Van trigar hores a rescatar-lo. I tot aquell temps va compartir-lo amb un esquelet: el de la porca Lluïsa, que havia caigut deu anys enrere.