Villanueva de Castellón - Valencia

Nom: acicastello
Població: Castelló de la Ribera
Contacte: info@acicastello.org

Som un grup de ciutadanes i ciutadans d'ací de Castelló (el situat geogràficament a la Ribera Alta del Xúquer, al País Valencià) preocupats per la situació institucional, política, cultural, social i econòmica del nostre municipi, que hem pres la decisió, i hem adquirit el compromís, de posar en marxa aquest espai de comunicació, des del qual pretenem:

1r) Informar sobre els afers públics del nostre poble.

2n) Denunciar de forma crítica i pública tot allò que ens afecta com a castelloneres/s.

3r) Oferir un àmbit d'intercanvi, opinió, debat, reflexió i participació activa i directa a qualsevol castellonera/r i a qualsevol entitat cívica, cultural, esportiva, festera, sindical, .... del nostre poble.

4t) Ser la trobada virtual i permanent de tots els CASTELLó,municipis germans de topònim del nostre àmbit lingüístic. L'eina bàsica d'aquesta iniciativa ciutadana serà la paraula escrita i les imatges que publicarem en l'exercici del dret fonamental a la lliure expressió, reconegut en l'article ... de la Declaració Universal dels Drets Humans, i Art. .... de la Constitució.

www.acicastello.org.

A mi des de menuda sempre m'havia agradat inventar i fer màquines i aparells inèdits. Recorde, quan tenia uns nou anys, com vaig construir un robot amb les peces d'alguns electrodomèstics vells que els meus pares havien abandonat en la cambra dels trastos. Volia ser enginyera. Els estudis en la Politècnica de València m'han exigit un gran esforç. Han estat uns anys en què, pràcticament, només he viscut per a l'estudi. Però ha valgut la pena, he aprés molt i he aconseguit un dels meus somnis.

Aquell dia vaig anar a València amb el meu pare. Vàrem quedar si ell acabava prompte, tornaríem junts amb el cotxe. Mon pare és un polític molt conegut a la comarca. Aquest dia havia anat a fer unes gestions en la conselleria d'Infrastructures i Transports. Segurament volia que tornàrem junts per poder parlar, ja que per les seues obligacions aquests moments eren cada vegada més escassos. La veritat és que per parlar sempre he tingut a ma mare, que ha estat la persona que més m'ha ajudat perquè poguera acabar una carrera tan dura a la Politècnica. Ma mare ha estat pendent, cada dia, de la nostra educació. No només del tema de l'escola i dels estudis posteriors, sinó de tot allò que implica l'educació dels fills en una societat tan complexa com l'actual. El meu pare ha dedicat la major part del seu temps a la política, a l'ideal de millorar la societat. No tot el seu temps, però quasi. Primer, sempre ha estat la política, després la família.

Aquell matí de dilluns 3 de juliol, vaig anar a la universitat, per saber, si finalment, era ja enginyera. Em vaig alçar molt matí perquè havia quedat amb el meu millor amic per esmorzar a València i parlar sobre les vacances. Pensàvem anar uns dies a Formentera i recórrer tota l'illa amb bicicleta. Banyar-nos en les platges d'aigües cristal•lines, prendre el sol i passar uns dies amb uns amics italians que havíem conegut en el viatge de final de carrera. Quan vaig saber les notes finals estava tant contenta que només volia arribar a casa. Li vaig telefonar a mon pare. Ja tens una filla enginyera! Després de parlar amb ell, vaig començar a marcar per donar-li la notícia a ma mare, però no!. Li vaig enviar un missatge a mon pare i li vaig dir que no m'esperara, que acabara tranquil•lament la seua feina perquè jo agafaria el primer trenet que passara per plaça d'Espanya i me'n tornaria al poble. Volia compartir l'alegria de la notícia, en directe, amb ma mare i els meus germans. El meu amic Robert volia que ho celebrara amb ell, que dinàrem junts a la platja de la Malvarosa. Vaig dir-li que no, que ja tindríem totes les vacances per celebrar-ho. Només volia arribar prompte a casa i abraçar ma mare i els meus germans. Em va acompanyar fins la plaça d'Espanya, vàrem baixar les escales, ens vàrem donar un bes i ens vàrem acomiadar fins dijous.

Ara ja no podré exercir d'enginyera . No sé encara on estic. és un indret diferent a tot el que he conegut fins ara, això si, és un lloc tranquil, plàcid, pareix que l'espai i el temps ací no existeixen. Nosaltres les víctimes ja no podem fer res, ja no existim en el món dels vius, ja no podem compartir res amb els éssers que més ens estimem. Els qui sí podeu fer alguna cosa, per nosaltres, per les nostres famílies, però també per vosaltres, sou vosaltres mateixos. Com a mínim podeu fer que se'ns recorde, que no s'oblide que vàrem ser víctimes per alguna raó. Nosaltres mai no havíem volgut ser víctimes, no havíem volgut mai aturar les nostres il•lusions i projectes de la forma com ens vàrem obligar a fer-ho. Nosaltres no ho volíem així. Va ser la incompetència i la irresponsabilitat de tots aquells que tenen el deure de vetlar per la seguretat en els transport públic. Ells que sabien com era la seguretat de la línia 1 del metro de València, van deixar que això passara. Irresponsabilitat política, entre altres coses, per malgastar els diners públics en històries i actes innecessàris i per desviar partides dels pressupostos destinades exclusivament per millorar les infrastructures d'aquell mitjà de transport en el qual deixàrem d'existir. Ara ja s'han instal•lat les balises de frenada automàtica. Ara, sí. Si hagueren estat instal•lades no hauria passat la desgràcia. Després de la desgràcia, els polítics han negociat i debatut, en una espècie de comissió, o potser, un teatre de l'absurd o de la burla, amb l'únic objectiu de perdre els menys vots possibles i procurar traure'n la major rendibilitat amb el mínim cost polític. Nosaltres, les víctimes, ja no existim per a ells, només existim en les memòries dels nostres familiars i dels amics.

Ara quan veig com han muntat aquesta broma esperpèntica per aclarir què ha passat, comprenc que nosaltres i vosaltres no existim mai per a ells. Ells a la seua. Si tu me'n traus una, jo te'n retraure tres. Tu que vas fer en tots els anys que manareu!, i tu que dius, ara tu ho has fet molt pitjor! Patètic. Crearen la comissió-teatre, només, per tranquil•litzar les seues consciències i, així poder anar-se'n de vacances amb la satisfacció de què havien complit amb el deure que tenien amb la societat. Totes i tots hauran gaudit d'un estiu feliç, hauran viatjat convidats amb els vaixells dels amics constructors i empresaris immobiliaris, hauran menjat àpats exòtics als millors i més cars restaurants de qualsevol illa, hauran rigut, tot i mostrant les seues dentadures límpides, però i les seues ànimes! Segur que estan igual de límpides?

L'ànima en la qual tant diuen que creuen, no els reclamarà justícia? La mateixa justícia que reclamen les nostres famílies i nosaltres mateixos des del no-res. No podran enganyar mai ni les seues ànimes, ni les nostres famílies, ni nosaltres les víctimes. Però ells saben que esteu tots vosaltres. Vosaltres podeu i heu d'exigir que la justícia actue de forma diligent i, que la Generalitat i els partits polítics col•laboren amb la justícia perquè se sàpiguen les responsabilitats de cadascú. Nosaltres des del dia fatídic, només viurem en el record dels qui ens estimen: ma mare, mon pare, els meus germans, Robert, la família, els amics...Existirem cada vegada que ells i vosaltres ens recordeu. Ma mare quan parlàvem les dues assossegadament, en adormir-se els meus germans, sempre hem deia, filla, les persones sempre hem de tindre il•lusions per viure intensament, però estigues preparada perquè la vida t'ensenyarà que no tots els somnis són possibles.

www.acicastello.org

Està clar que hem de ser les mares del Severí. Si aconseguim alguna cosa, l’hem d’aconseguir nosaltres, no ens donaran res, ni els d’allà ni els d’ací. Res se’ns dóna gratuïtament. Ens ho hem de guanyar.

Estem escoltant a J. M. Serrat i canta Cada loco con su tema…..” i ens trobem inspirades i un poc boges després de llegir l’escrit de les Mares de l’Ermita. Ens han animat a escriure. Hem de continuar reivindicant millores per a les nostres xiquetes i xiquets. Estos dies de pluja quan anàvem a portar els nostres fills a l’escola, miràvem les uralites de la teulada dels barracons de les personetes de 3 anys, i pensàvem. Més de vint anys aguantant. Ho aguantem tot i més. I miràvem els mestres i el director, i pensàvem, estes persones tan preparades, hauran fet o hauran dit alguna cosa de trellat sobre este tema a les autoritats del poble o als seus superiors de València? S’hauran mullat, en vint anys alguna vegada? Les nostres amigues de la junta de l’AMPA, quan parlem del tema sempre diuen que el Sr. Director va dir en el consell que la uralita només és problema quan se manipula en la seua producció. Això, si no ho recordem malament és lo mateix que va dir aquell senyor de la conselleria que va vindre a la xarrada de la LOE. També ho repeteix de memorieta la presidenta de l’AMPA. Però, nosaltres creguem que no és per ací. Continuem escoltant a Serrat, “cada uno es como es, cada quien es cada cual”, i no, ja no és tan fàcil que ens enganyen. A lo millor, estes persones no ens volen enganyar, segur que no. Però, sabeu què?, que s’enganyen ells si aixina tenen la consciència ben tranquil·la. Nosaltres ara podem accedir a internet per a informar-nos i estar al dia. Tenim coneguts que estudien arquitectura i ens donen informació sobre la uralita i sobre com és alterada per l’erosió, els agents externs, l’aigua de la pluja, l’aire, el sol, les pedregades, les altes i baixes temperatures, els pardalets que la piquen, et. Tots estos agents van soltant partícules i polseta, van a l’aire i a terra. I resulta que als xiquets de 3 anys els agrada jugar molt amb la terra. Que li farem!. Són criatures innocents. I Serrat, continua:

Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.

Tot açò és real, no és una peli de ciència-ficció. A nosaltres ens pareix que tot açò, un director d’escola i un senyor responsable de l’educació de la conselleria, ho haurien de saber. Nosaltres creguem que si fan un xicotet esforç i amb una miqueta de voluntat, segur que se’n recordaran de lo que estudiaren al batxillerat sobre l’erosió. Però, seguim “contra gustos no hay disputas”. Potser serà que tots ells s’han posat d’acord que la teulada d’uralita és la millor per a garantir l'òptima educació possible per als nostres fills. I nosaltres sense saber-ho. Som unes ignorants, que no sabem de quasi res. Pobretes ignorants.

Però, ignorants i més, si confiem en nosaltres i seguim, i tenim confiança que podem fer coses, segur que canviarem a millor la realitat que ens envolta. I Serrat canta i ens fa pensar. Segueix i amb la seua lletra i la seua música ens anima a continuar la lluita:

Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.

I sobretot, nosaltres les mares que hem parit, cantem també convençudes i compromeses:

Antes que nada soy partidario de vivir.

www.acicastelló.org