Villanueva de Castellón - Valencia

Educar des de la dignitat

Ara, que corren temps de turbulències en què la paraula crisi s’ha convertit en la reina del mambo. Ara que trontollen els fonaments del pensament neoliberal que ens havia de fer a tots rics i famosos sense esforç i per la via ràpida. Ara que els responsables d’això que diuen economia ja reconeixen que aquesta no creix, sinó que minva i aboca milions de treballadors a l’atur. Ara, pot paréixer una extravagància preocupar-se de coses, aparentment insignificants, com les condicions físiques i de seguretat d’una escola, una escola pública, concretament de l’estat de conservació i de manteniment del CEIP Severí Torres de Castelló.

Sabem que les persones tenim la capacitat d’acostumar-nos a tot. Som capaços de veure normal el que és anormal. Si ens convertirem, només per un dia, en un dels centenars de xiquets i xiquetes que diàriament, treballen i viuen a les aules d’aquest centre, també podríem arribar a veure normal l’estat físic de totes les seues dependències. Eduardo Galeano, pensador uruguaià compromés, ens alerta sobre el perill d’aquest fenomen: “...¿qué es normal? y ¿qué es anormal? La normalidad sería la aceptación pasiva de la normas del poder en una sociedad que está patas arriba o sea que la normalidad sería la aceptación de algo que es muy anormal.”

Després de massa temps unes mares, han hagut de ser les mares, encara l’autèntic puntal (altra vegada la parauleta) de l’educació en la família, les que han decidit mostrar-nos la realitat material del Severí Torres. Una realitat creada per la negligència en cadena de molta gent responsable de la conservació i el manteniment del centre. La comunitat educativa del ST, pot sentir-se orgollusa d’aquestes mares per la valentia i la seua mirada intel·ligent i compromesa. En aquesta societat, encara, tan androcèntrica, sempre les mares, estan més compromeses amb l’educació dels fills. Han hagut de ser les mares, aquelles que, normalment, no arriben on arriben els pares, a pesar de ser igual d’intel·ligents i d’estar igual o millor preparades. Elles amb entusiasme, s’han dit, ja n’hi ha prou de tant xerrameca, i han passat a l’acció, tot i pensant que el més important són els seus fills i per ells, tot el que faça falta.

En el fons hauran pensat, ja n’hi ha prou de tan de servilisme i tanta submissió que ens ha portat a aquesta situació!, per què no hem de denunciar unes condicions que són d’injustícia social?, per què no podem exigir un centre digne com a mares que volem participar del compromís col·lectiu de l’AMPA? I elles, van i comencen a reivindicar dignitat per al centre dels seus fills, perquè els seus fills puguen saber de sentiments, de respecte i d’estima, que són necessaris per a l’ètica de la convivència. Elles, potser, només volien la seguretat bàsica dels fills. Però la dignitat és molt més, i necessita de l’acció intel·ligent i constructiva de les mares i dels pares. I de gent, ja sabem.

Segurament les mares no saben de lleis, no saben que la LOE (Llei Orgànica d’Educació), estableix que la conservació, el manteniment i la vigilància dels edificis destinats a centres públics d’educació, correspon a cada municipi, és a dir, a l’ajuntament. Sí que saben de polítiques de campanar. Saben que ara les nostres campanes, pagades amb els diners de tots nosaltres, siguen amb ajudes de les institucions, de les taronges, del pressupost municipal o de la loteria, tan se val, elles les campanes, tocaran a festa si el nostre ajuntament es digna a dedicar una part de 1.326.261 € del pressupost que rebrà Castelló a dignificar el ST actual. Quantes coses es podrien millorar al ST amb uns altres 25.000 €?.

Les mares i els pares ja sabem que la voluntat política expressada en promeses serveix per a no res si no té al costat la corresponent dotació pressupostària. També sabem que les formes en política són vitals i que decisions com la millora del ST, que haurien d’estar per sobre dels partits, s’haurien de prendre amb la coherència que naix del consens i la col·laboració entre tots els grups polítics i la comunitat educativa, amb el professorat, l’alumnat i les famílies. Sí, també comptant amb les xiquetes i els xiquets, principals patidors de les condicions actuals, perquè l’escola els ha d’instruir, però, sobretot, els ha d’educar a pensar i a conviure. Els ha d’ajudar a ser ciutadans crítics i compromesos, com ho són algunes de les seues mares. Les mares, els pares i també els nostres fills han de saber que la reivindicació és un arma irrenunciable per al progrés de la societat.

Albaida Castelló