Riudarenes - Girona

No cal entendre massa d'economia per saber 4 dades bàsiques sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya.

Tots els ciutadans catalans estem obligats a pagar impostos.
Via impostos els nostres diners se'ls reparteixen els espanyols, sota un particular argument solidari ( una solidaritat obligada és solidaritat? ). D'aquests calers en torna la part que ens toca com a ciutadans d'una comunitat espanyola més.
No cal dir que la part que torna és una misèria, i poc importa si els necessitem o no. Els nostres diners ja no són nostres.
Es una obvietat que la solució passa o bé per crear un estat català o bé fer alguna mena de concert econòmic similar al que funciona al País Basc / Navarra. Amb el nou estatut tot semblava indicar que els polítics catalans ho tenien clar però a l'hora de fer-ho efectiu davant l'estat, l'agressivitat estatal en contra dels catalans no ha estat ni tan sols qüestionada pels polítics d'aquí. Som dins d'un sistema de finançament que ens dissol entre extremadures i andalusies que res tenen a veure amb nosaltres i a sobre ens ho venen com a una victòria (el fet d'haver aconseguit 4 hipotètiques molles de pa).

La situació és força dramàtica, mentre impostos com el de successions xuclen la sang NOMÉS dels catalans, d'altres comunitats s'aprofiten de l'empenta dels catalans a l'hora d' impulsar canvis i com a mostra d'agraïment només se senten insults vers nosaltres.

Aquesta situació cada cop passa menys desapercebuda i vist el bluf de l'ERC actual, penso que no trigarem gaire a veure canvis polítics importants. Pel moment tot ho esta capitalitzant una abstenció/vot en blanc brutal però només és qüestió de temps l'aparició d'un nou partit capaç de reunir en forma de vots el que ja és un clam. Quan hi ha eleccions cada cop hi ha més i més gent que guarda silenci (no vota cap partit). Hi ha silencis que parlen per si mateixos.

Em costa molt explicar als espanyols que aquesta financiacio segueix siguent dolentisima per catalunya, esta creixent molt el odi.
La cambra de comers de barna demanaba 3.800 per al 2009 cosa que el gobern español no ho dona ni asegura en els 70 folis.

Tan dificil es que per cada 100 euros que aportem ens tornin un minim de 96?
Esquerra i PSC meu fallat, 3 anys destatut rallant, 3 anys de putu financiacio, ¿pq sou tan putes?
Els numeros son lo mes important, el sistema despres ho expliques com et roti ja que no sou capasos de cambiarlo.
A on ha quedat tot allo de que tornariem al 30 de setembre?

Quin finançament tindríem si fóssim independents? El de Portugal, naturalment. Estaríem millor o pitjor? Doncs millor en el sentit que ho estan els majors d'edat, i pitjor en el mateix sentit. Perquè hauríem de prendre riscos en impostos i pressupostos, i hauríem d'assumir responsabilitats sense carregar les culpes a un pare despòtic, tot collint els rèdits però també els costos de la llibertat.

No vull desmerèixer l'enginyeria faraònica que han parit, durant anys, el conseller i la penya. I em rendeixo de nou al dictamen del guru Mascarell: ateses les circumstàncies, tenim el millor dels acords. Però diria que el problema són precisament les circumstàncies, les d'un sistema basat en l'ofec, un sistema que no ha variat, que ens obliga a fer el fenici amb l'atracador, i que en el millor dels casos imaginables ens ha permès reduir l'espoli en una tercera part. Ara ens estafen menys. Bravo.

En una República catalana, una persona del talent d'en Castells no s'hauria de dedicar a un regateig de basar oriental. En una Catalunya independent, en Castells seria plenament i jurídicament competent: no patiria la vergonya de passar la boina al metro de Moncloa, ni perdria el temps amb l'ordinalitat o la bilateralitat o altres paraulotes, tan impronunciables com incomprensibles en llengua castissa.

Seríem unilaterals, i el nostre geni de l'economia invertiria el seu temps a veure què necessitem, com ho paguem i com ho recaptem. Si fem un hospital o una via de tren, si construïm més escoles i millors, o si no fem res i li estalviem impostos al ciutadà. Jo voldria que els més ben plantats del meu govern es dediquessin a això, a decidir i resoldre i construir, sense haver d'humiliar-se en un strip poker on aquest cop, mil gràcies, han pogut conservar els calçotets.

El tema de debò no són les normes, ni tan sols el resultat final -si guanyem o perdem-. El que ens mata són les circumstàncies del joc, precisament, que no permeten fer-se gran i decidir lliurement què cal fer amb la setmanada. El pròxim cop, en lloc de passar tres anys de suplici negociant els cacauets, potser que obrim la gàbia i deixem el mico en llibertat. Acabarem abans.

Clar que... què fan els socialistes per acabar amb aquesta situació? Res!! ja els hi va bé fer el prèssec, són uns putus sumissos esclaus de les espanyes i no tenin esperit per viure en llibertat.