Riudarenes - Girona

No descobreixo res si li dic que el PSC de Pasqual Maragall i el de Montilla s’assemblen com un ou a la roda d’un Gordini. Fixi’s com ha acabat la història que l’home que va dur el socialisme català a la zona muntanya de la plaça de Sant Jaume després d’una travessa pel desert de 23 anys, ja ni milita al partit. El que passa és que, sí, ell no hi és, però el seu esperit habita en els pocs maragallistes confessos (que ja són a la tercera o a la quarta línia de combat) i en aquells hereus (i hereves) del PSC de Reventós i Obiols que van aixoplugar-se sota el paraigua maragallista sense ser-ho del tot, però que no van tenir cap altra opció per sobreviure.

I dos peessacés antagònics mantenen els mateixos votants sociològics? Doncs sí. Però, això serà sempre així? Doncs no necessàriament. Mas és a 3 diputats que el tripartit no sumi, o sigui que un canvi d’actitud en algun petit sector socialista (i un augment d’abstenció a causa de la desafecció i el cansament) pot donar la majoria a uns convergents amb molta moral de victòria. Per provocar això, Mas va inventar-se la Casa Gran (sí, per pescar vots al calador d’Esquerra, però pensant també en el sector catalanista del PSC, ara orfe). I per això Montilla no afluixa amb el finançament (que sí, que la buidor de la caixa dóna molts ànims, però també en dóna el risc de perdre pel camí gent com Castells, Nadal o Tura i el que represente