Riudarenes - Girona

Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua
catalana era encara en bona part il·legal més enllà de la privacitat
de la llar- hi va haver un incident a l’emissora de ràdio espanyola
Cadena SER que encara avui es recorda a Catalunya. La veu
més coneguda de l’època, un presentador anomenat Bobby
Deglané –que, en paraules de l’escriptor Quim Monzó, solia
escometre els seus convidats com un “cavaller almivarat”- va
convidar la comediant catalana Mary Santpere, molt coneguda
també arreu d’Espanya, al seu espai de cap de setmana. Només
començar, el locutor va dir “Mary, no és cert que els catalans,
més que no parlar, bordeu com els gossos?” Sorpresa, la
Santpere va respondre després de pensar-s’ho un instant: “Jo no
ho diria pas, això, però el que sí que et puc dir és que, a
Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos...”
Els que hem vingut a viure a la Catalunya postfranquista
trobàvem i encara trobem inexplicable que a la resta d’Espanya
aquest tipus de befes bobbydeglanesques –o pitjors- siguin molt
més habituals del que seria raonable esperar després de 30 anys
de democràcia. Les anècdotes es succeeixen, any democràtic
1
Conferència de Matthew Tree al London School of Economics, novembre de
2008. Traduït de l’anglès per L. Bosch i S. Xicola. Les cites de textos catalans i
castellans fetes en anglès per l’autor s’han traduït d’aquesta darrera versió sense
anar a buscar-ne l’original. S’han deixat en castellà només aquelles cites que
estaven també en castellà al text de la conferència. Totes les notes a peu de
pàgina són dels traductors, i s’han inclòs per contextualitzar aspectes de la cultura
britànica que, tot essent obvis per a un públic culte anglès, poden no ser-ho per a
un de català.
rere any democràtic: de l’altra banda dels límits de Catalunya ens
van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l’Espanya
monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen
se’ls mira malament, se’ls tracta malament, se’ls insulta al carrer,
i són distingits amb tot un reguitzell d’atencions similars. Per
exemple, conec un càmera de TV que em va explicar que el
2004, ell i el seu equip van entaular-se en un restaurant de
Burgos per ser rebuts per l’encarregat amb un –i són paraules
exactes- “Si queréis hablar en catalán, mejor lo hacéis en otro
sitio.” Ara, que la meva anècdota preferida és la que fa un parell
d’anys va descriure per ràdio l’escriptora en llengua catalana
Empar Moliner. Explicava que tan aviat com havia pujat a un taxi
a l’aeroport de Madrid, li va sonar el mòbil. Un amic de Barcelona.
Va respondre. Van començar a xerrar, en català. Al cap de pocs
segons, el taxista ja es girava per etzibar-li: “Aquí a Espanya,
parlem espanyol!” La Moliner es va apropar per mentir-li a cau
d’orella: “Ei, que estic parlant italià, val?” Resposta: “Ah bé,
aleshores d’acord. No pasa nada.”
Personalment, trobo incomprensible que els catalans que han
passat per experiències d’aquest estil mai semblen sortir-ne gaire
afectats. Jo, si algú em digués que deixi de parlar anglès a un
altre angloparlant, en qualsevol entorn, m’enfadaria molt. Tal
vegada aquestes anècdotes, abundants com són, no deixen de
ser això: anècdotes, episodis, casos aïllats de sparring regional
prou habituals a molts països d’arreu del món. Potser, he pensat
alguna vegada, els catalans fins i tot fan bé de descartar aquests
incidents com simples tempestes en un got d’aigua.
Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint
el tercer Estatut d’Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em
va semblar que anaven molt més enllà d’una mera antipatia
interregional. En tots dos casos, jo era al programa matinal de la
cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo teníem el que
ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del
món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més
que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i
desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens
resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i
deixava que els oients hi diguessin la seva.
Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de
setmana anterior s’havia comprat un Mercedes, i havia decidit
celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l’Aragó, Saragossa,
per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els
colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin
d’una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat
com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors
dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les
finestretes per dedicar-li tot tipus d’insults, amanits amb serioses
recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la
naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa
dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l’automòbil al
carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d’una peça
gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser
aturat a l’entrada per un grup de joves irats que van amenaçar de
trencar-li els vidres, aparqués on aparqués. Després d’això, el
nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota
velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana.
El divendres següent, vam rebre una trucada similar, aquest cop
d’una ciutat propera a Barcelona –crec recordar que de Mataró.
La trucada era de la mare d’una noia de setze anys que feia poc
havia fet un viatge escolar a Madrid per veure el Museu del
Prado. Al metro madrileny, la noia i les seves companyes anaven
xerrant en català entre elles, quan un home gran assegut al
davant els va comminar que parlessin espanyol. Ella s’hi va
negar, dient que parlaria espanyol amb ell, però no a les seves
amigues. El vell va respondre que si fos més jove -i cito- “Et
trencaria la cara”. En aquell moment, un noi assegut al costat que
havia seguit la conversa es va aixecar tot oferint-se per fer-ho. La
mare de la noia ens va explicar que ella i les mares de totes les
noies de l’escola ja els havien donat instruccions ben explícites
abans que sortissin cap a Madrid: sota cap concepte no havien
de portar cap símbol català o del Futbol Club Barcelona, i si els
preguntaven la seva opinió sobre qualsevol tema polític havien
de callar, canviar de tema o fer-se fonedisses. Totes aquelles
mares consideraven aquestes precaucions absolutament
essencials.
I bé, podria semblar que estem novament davant d’un parell més
d’anècdotes, i que a base d’anar acumulant anècdotes aïllades
una rere l’altra estaríem pretenent confegir-ne una categoria
general. Però en aquests casos, penso que aquí el que compta
és la lletra petita, diguem-ne, en el sentit que el que fa que totes
dues històries siguin significatives és que tant els amics
aragonesos del taxista barceloní com les mares de les noies que
marxaven de viatge escolar donaven per fet que hi havia –a
Saragossa i a Madrid, respectivament- una antipatia general (i no
anecdòtica o residual) contra els catalans que podia tornar-se
molt lletja, i amb possibilitat de tenir conseqüències violentes.
Això em va sorprendre com a indicatiu d’un fenomen més ampli
que era tan desagradable com –en certes circumstàncies-
explosiu en potència. De fet, quan més endavant vaig fer una
mica de recerca sobre els prejudicis anticatalans a Espanya, em
vaig trobar amb aquesta observació de l’historiador espanyol
José Antonio Maravall: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar
en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat
espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció
hostil.” No escrivia sobre l’Espanya de 2006, sinó la de 1931. I
què passava el 1931? Els catalans negociaven el seu primer
Estatut d’Autonomia amb el govern central. I què feien el 2006,
quan el taxista i la mare de l’adolescent ens truquen per explicar
aquestes històries d’anticatalanisme? Doncs com dèiem abans,
negociaven el seu tercer Estatut d’Autonomia. O sigui que això,
vaig pensar, és la clau de tot? Són justament els estatuts
d’autonomia el que fomenta l’anticatalanisme a Espanya en
moments concrets de la història? O ja existia abans? Es
manifesta també quan no hi ha cap estatut d’autonomia a
l’horitzó?
***
A Espanya, qualsevol controvèrsia relacionada amb Catalunya –
o, sigui dit de passada, amb el País Basc- és camp adobat per a
tot tipus de manipulacions periodístiques i polítiques de la
terminologia clau. Es fa difícil abordar el tema sense trepitjar
mines semàntiques ocultes. O sigui que abans de continuar,
caldria clarificar tres termes clau. Primer, Catalunya2.
“Catalunya”, en aquesta xerrada, fa referència només al Principat
de Catalunya, capital Barcelona, i no inclou les altres àrees
catalanoparlants amb què encara manté connexions culturals, és
a dir València, les Illes Balears, part de l’est d’Aragó, la Catalunya
francesa, la ciutat de l’Alguer o Alghero, l’Estat d’Andorra i una
petita llenca del nord de Múrcia. Avui no parlem de cap
d’aquestes regions. Segon, els catalans. “Els catalans” fa
referència aquí a tots els residents empadronats a Catalunya,
sense tenir en compte d’on vénen, d’on vénen els seus pares, el
color de la seva pell o la llengua que s’estimen més parlar. I per
acabar, l’Espanya monolingüe. “Espanya monolingüe” ho
usarem aquí per identificar les àrees del territori espanyol on el
castellà o espanyol és l’únic idioma oficial, que són habitades per
uns 25 milions de persones d’un total de població espanyola de
poc més de 40 milions. Els 15 milions restants viuen en àrees on
el basc, el gallec o el català són cooficials amb l’espanyol... Molt
bé, doncs ara que ja hem aclarit tot això, podem continuar.
***
Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar
adonar-se, tard o d’hora, que la cosmogonia dels catalans –és a
dir, la seva percepció de qui són i d’on vénen- és sensiblement
diferent a la dels habitants de l’Espanya monolingüe. Mentre que
els llibres d’història d’aquests posen Castella i l’hegemonia
castellana al centre de la seva història, els dels catalans
2
“Catalonia” en anglès (i en altres idiomes com l’Alemany) té tradicionalment un
sentit més ampli del que habitualment donem aquí a “Catalunya”, i tendeix a
incloure totes les terres de parla catalana, és a dir equival al que nosaltres en diem
“Països Catalans”.
expliquen la lenta però continuada pèrdua de l’estat de gràcia
històric. Atès que aquesta òptica catalana és poc coneguda, i
atès que sense conèixer-la és impossible ni tan sols començar a
entendre l’existència de l’anticatalanisme a Espanya, us faré ara
una descripció, tan breu com pugui, de com la majoria de
catalans mínimament ben informats veuen la seva pròpia història.
Pels catalans, la famosa reconquesta cristiana de la Península
iniciada pels volts del segle X, va ser assolida no només pels
galaicoportuguesos obrint-se pas cap al sud per la franja
occidental i els castellans fent el mateix pel centre; també els
comtes catalans, més tard comtes-reis, van anar arrencant el
control de la llenca nord-oriental de la Península de les mans dels
àrabs o berbers, fins que el 1245 havien conquerit Tarragona i
Lleida, però també València i les Illes Balears, per al cristianisme
i també naturalment per a ells mateixos. Els successius comtes-
reis van usar aquest territori eminentment costaner com una base
per crear al segle XIV un imperi comercial, amb domini militar
directe sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, i un tros d’Anatòlia i de
Grècia, Atenes inclosa... El comte-rei Pere III, commogut en ser
el sobirà del Partenó, va manar el 1380 que una dotzena de
ballesters el protegissin de forma permanent contra els lladres.
Tota aquesta aventura militar va anar de la mà de l’aparició d’un
dels corpus legislatius protodemocràtics més precoços d’Europa,
sempre segons la perspectiva catalana. El codi civil conegut com
els Usatges, que es va començar a crear al segle XII, va obrir el
camí de les Corts catalanes, una espècie de precursor d’un
Parlament en què els nobles, els eclesiàstics i fins i tot els
menestrals, la protoburgesia en cert sentit, hi eren inclosos. (La
famosa Magna Carta anglesa, successora històrica dels Usatges,
no va aparèixer en l’escena europea fins un segle més tard3).
Aquesta protodemocràcia catalana eventualment va esdevenir un
dels punts principals de discòrdia entre castellans i catalans: el
rei d’aquests havia de ser ratificat per les Corts abans de seure al
tron; en canvi, al rei castellà, de tradició reial absolutista, no li
calia això.
Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és
habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa
anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: “Potser, entre 1250 i
1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria
menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment
anacrònica com un Estat-nació.” I si el nostre català fos un punt
abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l’època a
què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que
representava Catalunya és la mateixa que encara avui la
representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria
satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785.
Ara bé, després d’això fins i tot el català més gallet no tindrà més
remei que admetre que, a partir d’aquí, tot és ensulsiada.
Començant per la unió dinàstica entre la reina Isabel I de Castella
i Ferran II d’Aragó, València i Barcelona. Però, advertirà, això no
va significar la unió d’Espanya –com afirma el mite nacionalista
espanyol- perquè el regne català-aragonés va mantenir el seu
sistema legal, d’impostos, moneda, estructura parlamentària i
també tarifes duaneres a les fronteres amb Castella...
3
Magna Carta: document de 1215 pel qual el rei Joan d’Anglaterra atorgava
privilegis i llibertats als nobles anglesos, que s’havien rebel∙lat. És considerat
l’origen embrionari del sistema constitucional anglès.
Però no hi ha dubte que a partir d’aquest moment el poder es va
anar traslladant a poc a poc de Barcelona cap al centre de la
Península. El 1518, als mercaders catalans se’ls va prohibir
comerciar amb l’Amèrica acabada de descobrir. El 1652, després
d’una dècada de revolta popular contra la interferència castellana
en els afers catalans –paral·lela als conflictes entre
parlamentarisme i absolutisme que hi havia a tot Europa, i
notablement a Anglaterra4- Catalunya va aconseguir mantenir la
seva independència política, però va perdre una part important
del seu territori –Perpinyà inclosa- a mans dels seus suposats
aliats, el francesos.
Ara bé, això no és res comparat amb el que va passar el 1714,
data clau de la història moderna catalana, quan el país va perdre
la guerra contra la dinastia borbònica i va ser incorporada per la
força de les armes a un Estat espanyol embrionari. Que,
recordem-ho, encara no tenia ni bandera pròpia, però sí un
monarca absolutista emprenyat, Felip V, que va usar el seu Dret
de Conquesta per justificar la subsegüent eliminació de la
independència financera, la moneda i la legislació pròpies de
Catalunya –però no d’entrada el Dret Civil català, qüestió sobre la
qual tornarem després- i totes les institucions catalanes, incloses
les vuit universitats i el dret històric a ratificar el rei, i la presència
de la llengua catalana en alguns contextos. I no es va aturar aquí:
un barri sencer de Barcelona va ser enderrocat per construir una
enorme ciutadella, on avui hi ha el Parc de la Ciutadella, per
4
A les dècades de 1640-50 s’esdevenen la Guerra Civil i la Revolució angleses,
en què el Parlament es revolta contra el rei Carles I, el derrota, deposa i executa, i
estableix una autoritària república capitanejada per Cromwell, de curta vida però
amb efectes permanents en l’estructura constitucional del país.
allotjar una part dels 30.000 soldats castellans que van ser
desplegats a Catalunya per assegurar la seva submissió. Fins i
tot els anglesos –aleshores aliats militars dels catalans, si més no
sobre el paper- eren conscients que s’estava demolint un país
independent. Precisament a Londres el 1714 apareix un opuscle
que du per títol Considerant el cas dels catalans, en què l’autor
afirma: “Caldria aclarir que el Principat de Catalunya, abans de
caure sota el jou de la Corona espanyola, [...] sempre ha estat
governat per les seves lleis, amb independència de cap altre
regne. Fins avui, aquestes lleis han estat respectades i qualsevol
intent de potinejar-les ha resultat en l’aixecament en armes del
poble.”
Més tard, al segle XIX, hi va haver un ressorgiment de la cultura
catalana que, amb la conjunció d’altres circumstàncies, va
propiciar l’aparició del catalanisme polític que eventualment va
portar a la recuperació –després de 218 anys de supressió- de la
principal institució de govern, la Generalitat, i de l’establiment
d’un Estatut d’Autonomia (1932) pel qual es va recuperar una
petita part de l’autogovern perdut el 1714. Però és clar, tant la
Generalitat com l’Estatut van ser suprimits set anys després pel
conegut dictador feixista Francisco Franco Bahamonde, que va
manar de 1939 a 1975. Quatre anys després de la mort de
Franco, el 1979, es va negociar un nou Estatut d’Autonomia sota
l’atenta supervisió dels militars, i més tard un tercer, dissenyat per
millorar les insuficiències que les circumstàncies havien imposat
en el segon, va ser aprovat de forma gairebé unànime pel
Parlament català el 2006, però va ser impugnat pel conservador
Partido Popular i el Defensor del Pueblo espanyol (socialista) i
així ara el tenen guardat al congelador del Tribunal Constitucional
espanyol.
Aquí tenim, doncs, en breu, la versió catalana de la història. Que
agradi, o no, tant és. El fet és que aquesta és la manera de veure
el passat col·lectiu que tenen la majoria dels catalans
raonablement ben informats.
Des del punt de vista castellà, la conquesta militar del Principat
de Catalunya el 1714, i les dotzenes de mesures que es van
prendre després per posar Catalunya a ratlla amb les lleis i
l’idioma de Castella, són simplement part del que es considera un
procés de construcció nacional de l’època. Era i és, sempre des
del punt de vista castellà, una cosa absolutament normal, que
hom pren per descomptat. En canvi, el que els catalans de 1714
més ressentien era la pèrdua del seu sistema legal i de les
institucions, ara desaparegudes d’una sola batzegada. Des del
seu punt de vista, això constituïa una pèrdua total de la
independència política que no era legítima i mai no seria legítima.
Van aparèixer pintades als carrers de Barcelona que deien: “Tot
Catalunya és habitacle de presó”. Encara avui per a molts
catalans, el que ells entenen com una forçada pertinença al
projecte nacional castellà-espanyol, no és legítima.
És durant aquest període posterior a 1714, i especialment durant
el segle XIX, que comencen a aparèixer els prejudicis
anticatalans moderns que avui vivim. Fixem-nos en l’idioma, per
exemple. Tot i que l’informe preliminar d’un funcionari castellà
anomenat Batio afirmava poc després de 1714 que els catalans -i
cito- “parlen i escriuen només en català, sense usar gaire el
castellà”, les noves lleis imposades pel règim castellà insistien
que l’espanyol o el llatí eren els únics idiomes a usar als jutjats,
en lloc del català com havia estat costum fins aleshores. També
es van establir guies per prohibir el català a l’ensenyament
escolar, en l’edició de llibres i en la prèdica, activitat molt estesa
aleshores quan gairebé tothom creia en Déu.
Caldria assenyalar que aquests decrets van resultar de molt difícil
aplicació al principi. I potser per això van caldre mesures
vuitcentistes per limitar l’ús del català, que es van anar
multiplicant fins arribar a una a un extrem gairebé frenètic a finals
de segle. El 1881, qualsevol tipus de document en català –des
d’un testament a un bitllet de tramvia- va ser declarat nul de ple
dret. La prohibició del català als jutjats es va fer més estricta,
sovint amb conseqüències desastroses per als demandants
monolingües: el 1905 el diputat per Tarragona Julià Nogués va
explicar al Parlament espanyol el cas d’un català que havia estat
engarjolat 14 anys sencers per respondre “sí” en lloc de “no” a la
pregunta d’un jutge castellà que no havia entès bé. El 1896 es va
prohibir parlar català en tot tipus de trobades, tant al carrer com
portes endins. El mateix any es va proscriure l’ús del català en
converses telefòniques i en telegrames. El 1900, va ser prohibit
als teatres. Més tard, la dictadura de Primo de Rivera, que va
durar set anys a partir de 1923, va enviar inspectors per
acomiadar de forma fulminant qualsevol professor d’escola a qui
enxampessin parlant català als alumnes. Tots els cartells i rètols
de tot tipus havien d’estar només en castellà. Es va obligar els
serenos a cantar les hores en castellà en lloc de català. A
aquestes altures, 1929, ja hi havia unes 150 lleis dissenyades per
augmentar o imposar l’ús del castellà a Catalunya. I al general
Franco encara no li hem vist ni les orelles...
La tossuderia dels catalans a seguir usant la seva llengua
malgrat tot això –conegut és l’episodi protagonitzat per
l’arquitecte Antoni Gaudí el 1924 amb un policia irat que el va
acabar arrestant perquè, com que el venerable prohom se li
adreçava en català, l’agent va etzibar-li si és que no sabia parlar
castellà: “I és clar que en sé! Però no em ve de gust parlar-lo!” va
ser la resposta de l’arquitecte- doncs aquesta tossuderia, deia, ha
portat els espanyols monolingües a creure, encara avui, que els
catalans usen la seva llengua no només com a senyal de manca
de respecte envers els castellanoparlants i per extensió envers la
nació espanyola tota, sinó també com a estratègia per eliminar
l’ús del castellà a Catalunya. Ja el 1916, un diputat castellà de les
Corts espanyoles, Eduardo Ortega y Gasset –germà del famós
José- va declarar: “No es tracta tant de perseguir el català a
Catalunya; es tracta més aviat d’evitar-hi la persecució de
l’espanyol.” Aleshores, la immensa majoria dels catalans o bé
eren monolingües catalanoparlants o bé tenien un coneixement
molt imperfecte del castellà. Avui en dia, i ja és ben curiós,
malgrat que tots els catalans saben castellà, de tant en tant
sorgeixen grupuscles de polítics i intel·lectuals espanyols que
encara insisteixen a proclamar que a Catalunya es persegueix el
castellà. Un Manifiesto por la lengua común difós aquest mateix
mes de juny, repetia la mateixa acusació. I encara que els seus
redactors pretenien un coneixement íntim, quasi sexual, de l’estat
de la qüestió a Catalunya, només tres dels disset signants hi
viuen de fet, mentre que la majoria s’estan a l’Espanya
monolingüe, un altre al País Basc, i encara un altre, a Londres. O
sigui que aquí tenim un dels orígens dels prejudicis anticatalans:
no tant l’idioma en si, com la tossuderia d’un gran nombre de
catalans a usar-lo com a llengua per defecte a Catalunya. Malgrat
haver estat renyats durant tant de temps amb severes
admonicions que això està molt mal fet.
***
La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of
Economics és d’economia –un tema que entenc encara menys
que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder
entendre el crucial segon origen de l’antipatia envers Catalunya
a Espanya, hem d’abordar el delicat tema dels diners. Al
capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols
monolingües, no tots és clar- no només borda com un gos, sinó
que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i
aquesta acusació ve del 1907, d’un article de Pío Baroja al diari
El Mundo- un jueu (“Tot a Catalunya,” va escriure, “té un marcat
caràcter semític.”). L’estiu passat, cent i un anys més tard, un
català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a
l’Instituto Cervantes que uns espanyols d’entre el públic
descrivien els catalans com “una colla de jueus”. La suposada
gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit d’acudits
populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb
l’humor jueu- són explicats pels mateixos al·ludits. Els de
l’Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més
obtusos. El més curt que conec, i que vaig sentir personalment,
fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].
Com ja s’ha dit abans la llei civil catalana va poder seguir vigent
unes quantes dècades després de la derrota militar de 1714. El
Dret Civil català afavoria i fomentava la tendència existent a
Catalunya cap al minifundi, el comerç i el principi de la inversió
del capital. Quan, el 1778, es va permetre als catalans comerciar
amb les amèriques, aquests s’hi van posar de valent, comerciant
principalment amb licors –l’aiguardent català era un dels
productes principals del país- i amb sucre, cafè i, en bona
mesura, també esclaus. La riquesa que els comerciants
reinjectaven a l’economia catalana va obrir el camí de la primera
revolució industrial de la costa mediterrània. A principis del segle
XIX, aquest desenvolupament ja començava a causar friccions
entre Catalunya, amb una economia capitalista basada sobretot
en la producció tèxtil, i l’Espanya central i del sud, amb una
economia principalment agrària, els beneficis de la qual anaven a
parar a un grup reduït de terratinents amb força influència a
Madrid, tant a la cort com al Parlament. El lobby dels empresaris
catalans va pressionar el Govern central per la instauració de lleis
proteccionistes que afavorissin la creació d’un mercat intern
espanyol. Els terratinents, els productes agrícoles dels quals ja
tenien de fet un mercat protegit, es van oposar a aquestes
iniciatives proteccionistes, tot i que haurien afavorit els industrials
d’arreu d’Espanya, no només els catalans.
Aquest conflicte econòmic –entre les classes propietàries de
Catalunya i les de l’Espanya monolingüe respectivament- va
propiciar una tergiversació sorprenent dels fets: els catalans van
començar a ser acusats de ser els escanyapobres de Castella i
Andalusia. Tot i que estudis econòmics de principis del segle XX
mostraven clarament que Catalunya, amb si fa no fa el 10% de la
població, contribuïa fins al 25% del pressupost total espanyol, i
en rebia tan sols el 6% de retorn en inversió pública. Avui –amb
un dèficit anual mitjà del 9%- Catalunya és una de les regions
més taxades i amb menys inversió pública d’Europa. I malgrat tot,
la sospita que els catalans no només lliguen els gossos amb
llonganisses sinó que a més neguen el suport financer a altres
regions s’ha anat estenent més i més. El 1915, quan els catalans
van demanar diners per a infraestructures locals, el diari El
Imparcial, molt llegit a Madrid, va descriure les autoritats
catalanes com “paràsits financers que s’alimenten a expenses de
l’Estat”. I 86 anys després, quan el Govern català pressionava
per aconseguir el traspàs del 15% de l’impost sobre la renda,
l’aleshores president d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez
Ibarra, va fer-se amb els titulars amb el comentari: “Només
perquè els catalans tinguin dues llengües, no vol dir que hagin de
menjar el doble que els altres!” Encara avui, persisteix el mite que
Catalunya rep més diners de Madrid dels que li pertocarien, i
qualsevol intent d’aconseguir-ne més és vist com un senyal
d’avarícia.
***
Amb aquesta combinació d’atacs legals contra la llengua
catalana i un règim impositiu tan dolós, als catalans tard o d’hora
se’ls havien d’inflar els nassos. Ara bé, les primeres reaccions
polítiques van ser de fet ben moderades. Qualsevol que avui
excavi dins els textos fundacionals del catalanisme, la majoria de
les darreries del segle XIX, es podria sorprendre en comprovar
que no mostren cap interès per la independència. El teòric
republicà Valentí Almirall, per exemple, optava en el seu escrit de
1886 per un estatus federal en una Espanya liberal. El bisbe
Torras i Bages, en el seu monumental, estabornidor i altament
selectiu compendi d’història i cultura catalana, La tradició
catalana –infligit als lectors el 1892- propugna una regió catalana
conservadora, amb una certa flaire rància de sotanes arnades.
Per altra banda, l’assaig més popular d’Enric Prat de la Riba, La
nacionalitat catalana (1906), defensava el que avui en dia té
Catalunya: un govern parcialment autònom supervisat per l’Estat
espanyol.
Però de bon començament, els mitjans i polítics espanyols van
tractar tots els catalanistes de separatistes. El 1901, el diputat
liberal Luis de Armiñan va plantejar al Parlament una qüestió:
“Podria Polònia ser el model dels catalanistes?”, en un moment
en què la lluita dels polonesos per la independència era ben
coneguda. I encara avui, l’insult més habitual per a un català és
polaco, i si algú en té cap dubte, pot consultar la primera o
segona edició del diccionari Collins Master Spanish-English, en
què trobarà que la segona definició de polaco és Catalan, i entre
parèntesis s’aclareix: “pejoratiu”.
Aquest separatisme percebut va fer saltar les alarmes, més que
en cap altre estament de l’Espanya monolingüe, en l’exèrcit
espanyol, la paranoia catalanofòbica del qual havia comportat,
com assenyala l’historiador Jaume Vicens Vives, que “la llei
marcial va ser imposada a Catalunya durant 60 dels 86 anys que
van de 1814 a 1900”. Però el pitjor encara havia d’arribar. El
1909, una banda d’oficials descontrolats va assaltar i destruir les
redaccions de dues publicacions en llengua catalana de
Barcelona, poc després que un diari militar declarés: “Cal
castellanitzar Catalunya... cal que allà la gent parli espanyol,
pensi en espanyol i es comporti com a espanyols, tant si ho vol
com si no.”
I parlar de militars ens porta a les dues dictadures feixistes
espanyoles del segle XX. Ja hem comentat els abusos lingüístics
del règim de set anys de Primo de Rivera, que també va prohibir
la bandera catalana i una dansa nacional, la sardana. Ara bé,
amb Franco –que va entrar a Barcelona el 1939- es va arribar a
límits absoluts. Fins i tot els catalans que es van passar al seu
bàndol durant la Guerra no ho van tenir fàcil: un feixista català va
ser multat el 1938 per parlar català per telèfon en un hotel de
Sevilla.
Un cop Franco i els seus camarades van haver entrat a sang i foc
a Catalunya, hi van instal·lar el que es podria anomenar un règim
de terror cultural i lingüístic –així com de terror del tipus més
comú- dissenyat per eliminar fins el darrer vestigi de l’univers
cultural català. Totes les institucions catalanes van ser abolides –
novament- seguint el patró borbònic de 1714. Lluís Companys, el
president català elegit democràticament i a l’exili a París, va ser
lliurat a Franco per les forces d’ocupació nazis el 1940, i afusellat.
La casa del més famós filòleg català, Pompeu Fabra, va ser
saquejada i la seva biblioteca cremada al carrer. Totes i
cadascuna dels milers d’organitzacions cíviques de tota mena
que havien prosperat durant la República, des de clubs de
bàsquet veïnals a l’Associació Catalana de Cecs, van ser
obligades a castellanitzar el nom, els estatuts, els carnets de soci
i les reunions. El català va ser prohibit en totes les publicacions,
tots els mitjans i en tot àmbit públic. El 1955, l’ambaixada
espanyola a Londres fins i tot va aconseguir convèncer la BBC,
amb el suport entusiasta del prestigiós exiliat republicà
antifranquista Salvador de Madariaga, que suprimís les seves
emissions quinzenals d’ona curta en català.
I no va ser aquesta, com alguna vegada s’ha adduït, una situació
que durés tan sols durant una primera i més violenta mitja
dècada del règim de Franco, sinó que va es va perllongar fins la
darrera esbufegada del general. El 1960, quan un grup de
catòlics catalanistes moderats va interrompre un concert al Palau
de la Música de Barcelona amb una cançó patriòtica, van haver
de sentir dels policies que més tard els estomacaven a les cel·les
de comissaria els següents comentaris documentats: “El que
Hitler va fer als jueus no va ser res comparat amb el que
nosaltres farem amb els catalans!”; “D’aquí a un any sereu els
nostres esclaus, ens estareu llepant les botes!”; “Vosaltres els
catalans sou menys que la merda!”. I ei, que consti que aquests a
qui estaven atonyinant eren cristians catalanistes moderats! Els
detinguts que insistien a parlar català davant dels jutges, com ara
el filòleg Jordi Carbonell, eren reclosos en institucions
psiquiàtriques. Les dones de la clandestina Esquerra
Republicana de Catalunya, els membres de la qual negaven ser
espanyols, sovint eren violades durant l’arrest, com van explicar
dues víctimes a un amic comú.
De tot aquest període, però, res em va fer entendre personalment
com de salvatge en va arribar a ser el clima anticatalà del
franquisme com la història verídica que em va explicar un home a
qui vaig comprar una taula, ara farà deu anys al barri de Sant
Antoni de Barcelona. El 1966, quan tenia vuit anys i encara vivia
al poble, els pares el van enviar a l’Ajuntament a recollir un
imprès. En entrar al vestíbul, va dir “Bon dia” sense pensar-s’ho,
en lloc del “Buenos días” espanyol. L’home rere el taulell es va
aixecar i va sortir, i sense dir ni paraula li va clavar un plantofada
que el va fer caure de cul a terra. Qualsevol anglès que pugui
imaginar un nen de 8 anys bufetejat per un funcionari públic per
dir “Bon dia” a Bristol o Birmingham, posem per cas, podrà fer-se
una idea del que significava ser catalanoparlant a Catalunya
durant bona part de la segona meitat del segle vint...
Amb l’arribada de la democràcia, lluny de guanyar-se la simpatia
de l’opinió pública espanyola per haver patit gairebé una
extirpació quirúrgica de la seva cultura, una enquesta
encarregada el 1977 per l’aleshores president espanyol Adolfo
Suárez, indicava que Catalunya era la regió d’Espanya menys
apreciada a Madrid i les dues castelles, a Andalusia, Galícia,
Extremadura, Astúries, Múrcia, Aragó i les Illes Canàries. Només
a València, les Illes Balears, Navarra i el País Basc, els catalans
aconseguien escapar del darrer lloc de la llista. D’aleshores ençà,
l’antipatia envers els catalans ha demostrat estar tan
profundament arrelada a l’Espanya monolingüe que l’historiador
català Josep Maria Solé i Sabaté va dir en una entrevista recent, i
cito les seves paraules exactes: “De la mateixa manera que a
Àustria, abans de la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser
plenament austríac sense ser una mica antisemita, també avui a
Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser almenys
una mica anticatalà.”
***
Hem vist al principi com el prejudici anticatalà, fomentat
obertament en alguns mitjans espanyols i per alguns polítics
espanyols, comporta assetjaments, abusos verbals, i coses per
l’estil. Però de tant en tant pren una forma més seriosa, i no hi ha
millor exemple d’això que l’extraordinari i inversemblant cas de
l’Èric Bertran. El 2004, l’Èric Bertran era un noi de 14 anys que
vivia a Lloret de Mar, un poble turístic de la Costa Brava.
Entusiasta de Harry Potter, l’Èric tenia una pàgina web
anomenada “L’Exèrcit del Fènix”, nom inspirat en l’Ordre del
Fènix de J.K. Rowling. El 24 de setembre, l’Èric va enviar un
correu electrònic a dues cadenes de supermercats i a un
productor de làctics, exigint que incloguessin el català en
l’etiquetatge dels seus productes i suggerint que la seva
organització del Fènix els faria la vida més difícil si no ho feien. El
que volia dir amb això, com va explicar en un correu posterior,
era que ell i tres altres adolescents que formaven l’Exèrcit del
Fènix col·lapsarien el servei d’atenció al client d’aquestes
companyies amb una allau de correus electrònics.
El 30 de setembre, just abans de les 11 de la nit, vint guàrdies
civils en uniforme de combat i amb armes automàtiques van
irrompre a la casa de l’Èric, van escorcollar la seva cambra i es
van endur el seu ordinador i el del seu germà. Es van identificar
com a membres d’una brigada antiterrorista que havia estat
enviada des de Madrid aquell mateix dia. Va resultar que una de
les cadenes de supermercats a les quals l’Èric havia enviat
correus l’havia denunciat a la policia pensant-se que l’Exèrcit del
Fènix era una organització de guerrilla urbana, una sospita que
aparentment compartia la divisió d’intel∙ligència de la Guàrdia
Civil. Quinze dies més tard, durant els quals l’Èric va patir
diversos atacs de pànic i va haver de rebre tractament, va ser
citat a declarar a Madrid davant la fiscalia. El 15 de desembre, en
un episodi gairebé delirant, la fiscal –que en una relliscada va
admetre que no havia llegit el correu original que havia causat tot
l’enrenou- va declarar l’Èric mentalment inestable perquè tenia
fotografies de crema de banderes espanyoles al seu lloc web
(l’endemà va ser obligat a veure un psicòleg forense), i després
de discutir amb ell sobre la seva identitat nacional, va amenaçar-
lo tot cridant “Digues que ets espanyol, o t’engarjolo!”
Un any més tard, el març de 2005, la cadena de supermercats va
retirar la denúncia, després de mesos amb el servidor col·lapsat
per ciberactivistes catalans enfurismats. El fons de tota aquesta
qüestió és que un episodi com aquest hauria estat inimaginable a
qualsevol altra banda d’Espanya que no fos Catalunya, amb la
molt probable excepció del País Basc. Un noi de 14 anys de
Cantàbria o les Canàries, posem per cas, que enviés un correu
electrònic rondinaire a una companyia per convence’ls d’etiquetar
tots els seus productes en castellà no hauria rebut, podem
comptar-hi, una visita d’una unitat antiterrorista de Madrid.
***
Així doncs, quina situació estem vivint ara, nosaltres els residents
a Catalunya? Bé: el boicot a tots els productes catalans que es
va iniciar el 2006 –l’època en què es negociava l’Estatut
d’Autonomia- encara és seguit per una important minoria de
l’Espanya monolingüe (a Madrid, un 21% de ciutadans van
confirmar fa poc que seguien sense comprar català). El dèficit
públic de 20.000 milions d’euros anuals, combinat amb l’arribada
d’un milió dos-cents mil nous ciutadans els darrers deu anys,
afegits a una població original de 6 milions, ha incrementat de
forma notable la pressió sobre escoles i hospitals. Campanyes
mediàtiques generades fora de Catalunya, titllant els catalans
d’abusadors lingüístics i destructors de l’idioma espanyol a
Catalunya, continuen fent-nos la mateixa murga de sempre,
malgrat que el setembre d’aquest any un estudi oficial de la Unió
Europea no només va dictaminar que no es persegueix el
castellà a Catalunya, sinó que també va recomanar que el
sistema d’immersió lingüística empleat a les escoles públiques
catalanes fos adoptat per altres comunitats bilingües d’Europa.
Ras i curt, els catalans s’estan cansant d’una situació cansosa
que ja ha durat massa, massa temps. Dels aproximadament sis
milions de ciutadans que tenen dret a vot, més de dos milions ja
volen la independència sense embuts, i uns altres dos milions es
declaren indecisos. Fins i tot nosaltres, els estrangers sense vot,
hem estat enquestats. Una majoria de llatinoamericans, sembla,
preferirien quedar-se a Espanya, mentre que el europeus de l’est,
per exemple, estan majoritàriament a favor de la secessió. Com
ho està també almenys un anglès resident de fa temps... Més
encara quan menys d’un 40% de la població espanyola dóna
suport a una intervenció armada en cas que Catalunya i el País
Basc alcessin la mà per dir adéu.
I abans que algú pugui dir, “Ei, i tu què n’has de fer? Amb el teu
passaport britànic i la teva llengua anglesa universal, per què
t’hauries d’amoïnar per aquesta trifulga en un raconet costaner
del continent?”, m’agradaria acabar dient que el meu interès en
aquest afer és més personal que no pas polític, ja que una de les
àrees en què l’anticatalanisme és més virulent és el món literari.
Mirem aquest llibre, per exemple. L’últim patriarca, de Najat El
Hachmi. Najat El Hachmi va venir del Marroc a viure a Catalunya
als vuit anys. Vint anys més tard, el gener d’enguany, amb
aquesta novel·la va guanyar el premi literari més prestigiós i més
ben remunerat en llengua catalana, el Ramon Llull. Malgrat
aquest assoliment únic, quan s’estava preparant la traducció
espanyola, Najat va rebre una enorme pressió perquè la frase
“traducido del catalán” fos eliminada de la portadella, ja que això
perjudicaria de valent les vendes a l’Espanya monolingüe.
Efectivament, el món literari en va ple, del suposat secret que els
lectors de l’Espanya monolingüe tendeixen a menysprear el
producte dels escriptors en llengua catalana. A un dels més
exitosos, el valencià Ferran Torrent, li van oferir un contracte ben
sucós per la versió castellana d’un dels seus llibres, però l’editor
només va posar-hi una condició, tan sols una: que el nom de pila
de Torrent fos canviat a Fernando per tal que així la gent es
pensés que era un espanyol monolingüe.
Jo mai havia estat conscient de fins a quin punt les coses són
així, fins que jo mateix em vaig trobar en una situació semblant.
Vet aquí l’original en català d’una novel∙la publicada el 2001,
Privilegiat. La ressenya biogràfica de la solapa és ben normal: Va
aprendre català pel seu compte el 1979, ha publicat això i allò
(títols en català mencionats), ha participat en aquestes
antologies, que si patatim, que si patatam, i col·labora en aquest i
l’altre diari i en aquesta i l’altra ràdio (noms de mitjans catalans
mencionats). D’acord. Ara vegem-ne la versió castellana: Nascut
a Londres, escriptor, col·labora en diaris i emissores de ràdio. Viu
a Barcelona des de 1984. Punt. Ni una sola al·lusió al fet que
aleshores ja havia publicat tres llibres en català, contes en unes
altres cinc publicacions, i treballat en els mitjans catalans. Res. Ni
una sola menció de la temuda paraula gruixuda que comença
amb “C”.
I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de
viure i formar part de l’univers català, ni que sigui de forma
modesta, ja és vist per si sol com quelcom intranscendent, o
indesitjable, o políticament incorrecte, o de molt mal gust, o fins i
tot refotudament horrible, a l’Espanya monolingüe. I tanmateix, a
Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori,
sovint reforçat amb algun comentari foteta, que formem part
d’Espanya i que per tant ens hauríem de comportar d’una forma
més espanyola.
I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o
d’hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la
volta al món –si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc
a la taula de les Nacions Unides. El que estic segur que tothom
desitja –i hi incloc la immensa majoria dels habitants de l’Espanya
monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi hagi
escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers
de Barcelona.
Ara us toca a vosaltres.