Lloret de Mar - Girona

España no está para 15.Ms, ni huelgas o manifestaciones de esta extrema izquierda radical, que hace un año podria estar justificado pero hoy no se justificaria dicha manifestación, gente acomodada en el cobro del paro que no tienen otra cosa que hacer que coartar la libertad en Madrid (Puerta del Sol) de más de 5 millones de madrileños, la verdad es que estan manipulados por los sindicatos CCOO y UGT, así como por partidos de izquierdas radicales (marxistas leninistas); ahora que empieza este Gobierno a sanear las cuentas los radicales dicen que representan al 99% de los ciudadanos (en ese 1% estoy yo metido porque no me reprentan), y entre todos quieren llevar el pais al caos total, menos mal que son cuatro perros-flautas que solo se representan ellos mismos; son tan radicales que no respetan a un Gobierno elegido democráticamente con mayoria absoluta para cuatro años (estos de democrátas tienen poco porque no respetan a la mayoria, lo que no consigue en las urnas lo quieren conseguir en la calle por la fuerza a base de huelgas y manifestaciones), no se dan cuenta de que mientras peor vaya una Nación peor vamos todos, con lo que le permitieron hacer al Gobierno de Zapatero que nos metió en este fregado a mí me daria vergüenza hasta de salir a la calle, lo menos que puede hacer es callar.

PD: UN MIEMBRO DEL 15 M DE MÁLAGA SE PRESENTÓ POR IU Y SALIÓ ELEGIDO, PUES QUE DEFIENDA EN EL PARLAMENTO A LOS NECESITADOS DE DEMOCRÁCIA REAL YA.

Pollopera feixista...el PP sou una colla de lladres i asesins...foteu el camp.
Visca Catalunya LLiure!!!

¡¡¡ es mejor tener la boca cerrada y parecer estupido, que abrirla y disipar la duda !!! ya sabesssss (mirion.a giorgetti)

Pollopera tienes razón,sera una tarea de titanes sacar
los parasitós.Pero el PP tiene que meter la sierra y cortar
por lo sano ha tanto bicho.
Es lógico que los vagos,pongan el grito en el cielo y protesten
pero vamos adelante y haremos España,MÁS FUERTE,PRÓSPERA
Y INTELIGENTE.

¡Viva España!,
Alzad los brazos, hijos
del pueblo español,
que vuelve a resurgir.
Gloria a la Patria que supo seguir,
sobre el azul del mar, el caminar del sol.

¡Triunfa, España!.
Los yunques y las ruedas
cantan al compás
del himno de la fe.
¡Triunfa, España!.
Los yunques y las ruedas
cantan al compás del himno de la fe.
Juntos con ellos cantemos de pie
la vida nueva y fuerte de trabajo y paz.
Juntos con ella cantemos de pie
la vida nueva y fuerte de trabajo y paz.

¡Viva España!.
Alzad los brazos, hijos
del pueblo español,
que vuelve a resurgir.
¡Viva España!.
Alzad los brazos, hijos
del pueblo español,
que vuelve a resurgir.
Gloria a la Patria que supo seguir,
sobre el azul del mar, el caminar del sol.
Gloria a la Patria que supo seguir,
sobre el azul del mar, el caminar del sol.

hola a todos soi Abderrahmann Javivi, entre los catalanes,marroquies y negros del Senegal,Nigeria etc vamos a hechar a palos a los rasistas españoles de cataluña
fora españols de merda

10098419 Uf,uf,uf que ¡peste! hueles a ¡mierda!
¡claro! no vas a oler a mierda,si eres una CAGADA.

Puedo poner hasta casos extremos de hijos de españoles no catalanes que se han criado en Cataluña, que no tienen ascendencia propiamente catalana, que no hablan ni catalán como lengua principal, y que no tienen ni papa de historia ni de España ni de Cataluña, ni de su cultura ni tradición, pero que son independentista y que odian a España. Y son tan memos que creen que Cataluña independiente no habrá paro, serán todos ricos y esplendorosos. Nada, chusma e palurdos).

Son catetos y paletos muchos de izquierda que les han lavado el cerebro y les han hecho creer que un determinado concepto de España, completamente inventado, es un ente tirano para ellos. En cambio ni se inmutan o están de acuerdo en la inmigración masiva en su CCAA tiranizada.

A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.



En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.



Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.



Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.



Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.



El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.





VICENÇ VILLATORO