Riudarenes - Girona

La xiulada de Mestalla ha deixat en l’evidència habitual les dues menes d’espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d’ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant.

Han tret importància a l’actitud generalitzada dels seguidors de l’Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb “el sentiment majoritari dels bascos i els catalans”. Saben que això no és així però tant se’ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament.

La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents.L’endemà del partit parlaven a les braves de “demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d’Espanya”. No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l’alarma i la reacció: “A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo”. Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.